Una de les contribucions més rellevants i transformadores de Loris Malaguzzi al projecte de Reggio Emilia és, sens dubte, la formulació d’una nova concepció de la infància. Aquesta aportació no es limita a una definició teòrica, sinó que constitueix el fonament sobre el qual es construeix tota la proposta pedagògica. La manera com s’entén l’infant determina les pràctiques educatives, l’organització de l’escola, el paper de les persones adultes i el sentit mateix de l’educació infantil. En aquest post veurem la mirada pedagògica de Malaguzzi y la perspectiva de la metodologia Reggio Emilia.
Segons la mirada de Malaguzzi, l’infant és una persona competent des del naixement, dotada de curiositat, creativitat i capacitat de pensament. Aquesta concepció trenca de manera clara amb visions tradicionals que han considerat la infància com una etapa marcada principalment per la dependència, la fragilitat o la manca de competències. En lloc de posar l’accent en allò que l’infant encara no sap fer, Malaguzzi proposa centrar la mirada en allò que ja és capaç de fer, pensar i expressar.
L’infant és entès com un subjecte actiu en la construcció del coneixement. Això significa que no aprèn de manera passiva a partir de la transmissió de continguts, sinó que construeix comprensions a través de l’experiència, de la relació amb l’entorn i del diàleg amb altres infants i amb les persones adultes. Aprendre implica explorar, observar, formular preguntes, elaborar hipòtesis i contrastar-les amb la realitat. En aquest procés, l’infant desplega un pensament complex, capaç d’evolucionar i de transformar-se.
Malaguzzi es distancia explícitament de les visions deficitàries de la infància, que interpreten el desenvolupament infantil com una successió de mancances que cal corregir o compensar. Aquesta mirada deficitària tendeix a justificar pràctiques educatives excessivament directives, centrades en el control i en l’assoliment de resultats predeterminats. En canvi, la proposta de Reggio Emilia defensa una mirada pedagògica basada en les potencialitats, que confia en les capacitats dels infants i reconeix el valor dels seus processos de pensament.
En aquesta concepció, l’infant és considerat capaç d’investigar el món que l’envolta. La investigació no es limita a activitats científiques formals, sinó que forma part de la vida quotidiana: quan l’infant juga, observa, construeix, desmunta, compara o fa preguntes, està duent a terme processos d’investigació. L’escola té la responsabilitat de reconèixer aquests processos, donar-los continuïtat i crear contextos que els enriqueixin.
La metodologia de Reggio Emilia s’inscriu dins del corrent constructivista, un enfocament teòric que concep el coneixement com una construcció activa per part del subjecte. Des d’aquesta perspectiva, aprendre no significa assimilar informació transmesa des de l’exterior, sinó elaborar significats a partir de l’experiència, de l’acció sobre el món i de la reflexió que sorgeix d’aquesta interacció. El coneixement es construeix, es transforma i s’enriqueix de manera progressiva a mesura que l’infant estableix relacions entre allò que ja sap i les noves experiències que viu.
En aquest marc, les aportacions de la psicologia del desenvolupament, especialment les de Jean Piaget, han tingut una influència significativa en la manera com Reggio Emilia entén l’aprenentatge infantil. Piaget va posar de manifest que l’infant és un subjecte actiu que construeix esquemes de pensament a partir de l’acció, de la manipulació i de l’experimentació amb l’entorn. Aquesta visió trenca amb concepcions passives de l’aprenentatge i reforça la idea que el coneixement no pot ser simplement transmès, sinó que ha de ser construït pel mateix infant.
Segons aquesta perspectiva, el desenvolupament cognitiu es produeix a través de processos d’assimilació i acomodació, mitjançant els quals l’infant integra noves experiències als esquemes existents o modifica aquests esquemes per donar resposta a situacions noves. Aquest procés dinàmic posa en relleu la importància de l’experiència directa i del temps necessari perquè l’infant pugui explorar, equivocar-se, revisar hipòtesis i avançar en la comprensió del món.
Reggio Emilia assumeix aquests principis constructivistes i els tradueix en una pràctica educativa que dona un valor central a l’activitat de l’infant. L’escola crea contextos rics en possibilitats d’exploració, ofereix materials oberts i fomenta situacions que conviden a investigar, comparar i experimentar.
La manera com una comunitat educativa concep la infància constitueix un dels fonaments més determinants de qualsevol projecte pedagògic. La imatge d’infant no és un element accessori ni una simple declaració d’intencions, sinó una construcció profunda, amb implicacions directes en les pràctiques educatives quotidianes, en l’organització dels espais i dels temps, en la relació amb les famílies i en el rol que assumeixen els professionals de l’educació. Aquesta imatge actua com un marc interpretatiu que orienta totes les decisions pedagògiques, sovint de manera implícita, però amb un impacte clar i constant.
En l’educació contemporània, la reflexió sobre la imatge d’infant ha esdevingut especialment rellevant, ja que s’han qüestionat de manera progressiva visions tradicionals que consideraven els infants com a éssers incomplets, dependents o mancats de competència. Aquestes mirades, encara presents en alguns contextos, tendeixen a justificar pràctiques directives, homogenitzadores i centrades en el control, en què l’adult assumeix un paper predominant i l’infant ocupa una posició passiva.
La metodologia de Reggio Emilia se situa clarament en una perspectiva alternativa i crítica respecte a aquestes concepcions. Atorga una importància central a la imatge d’infant, entenent-la no com una idea abstracta o teòrica desvinculada de la pràctica, sinó com una construcció cultural, social i pedagògica que s’elabora col·lectivament i que es manifesta en totes les dimensions de la vida escolar. Aquesta imatge no és fixa ni immutable, sinó que es revisa, es construeix i es transforma a partir de la reflexió constant sobre la pràctica educativa.
Des de Reggio Emilia, l’infant és concebut com un subjecte actiu, competent i ple des del naixement. Aquesta mirada reconeix que els infants tenen capacitat per pensar, per interpretar la realitat, per establir relacions complexes i per construir coneixement en interacció amb els altres i amb l’entorn. L’infant no és vist com un receptor passiu de continguts ni com un ésser que ha d’esperar a créixer per participar, sinó com un ciutadà amb drets, veu pròpia i capacitat d’incidència en la comunitat educativa.
Aquesta concepció d’infant té conseqüències directes en la manera d’entendre l’aprenentatge. Aprendre no és assimilar informació transmesa per l’adult, sinó un procés actiu de recerca, d’exploració i de construcció de significats. L’infant és protagonista del seu propi aprenentatge, participa en la formulació de preguntes, en la investigació de problemes i en la construcció de respostes compartides. Aquesta visió exigeix pràctiques educatives obertes, flexibles i respectuoses amb la diversitat de ritmes, interessos i maneres de pensar.
En el marc de la metodologia de Reggio Emilia, l’escolta adquireix un significat pedagògic profund que transcendeix àmpliament la idea d’una simple habilitat comunicativa. Escoltar no és només sentir ni respondre, sinó adoptar una mirada educativa conscient, respectuosa i oberta cap a totes les formes amb què els infants expressen el seu pensament, les seves emocions i la seva manera d’estar al món. Aquesta mirada parteix del reconeixement que el pensament infantil és complex i que no es manifesta únicament a través del llenguatge verbal.
Les paraules són només una part d’un sistema comunicatiu molt més ampli, ric i divers. Limitar l’escolta a allò que és dit verbalment significa perdre una gran part del que els infants comuniquen. Per aquest motiu, l’escolta pedagògica a Reggio Emilia implica ampliar el focus i considerar totes les formes d’expressió com a llenguatges legítims i valuosos. Aquesta ampliació de la mirada permet comprendre millor els processos d’aprenentatge i reconèixer la pluralitat de maneres de pensar i interpretar la realitat.
Des d’aquesta perspectiva, escoltar implica reconèixer que els infants comuniquen idees, emocions, hipòtesis i interpretacions del món a través de múltiples llenguatges. El gest, el moviment corporal, el joc simbòlic, les produccions gràfiques, la manipulació de materials, les construccions, les mirades, les accions repetides i fins i tot els silencis constitueixen formes plenes de significat. Cada una d’aquestes manifestacions aporta informació rellevant sobre com l’infant entén el món i com construeix coneixement a partir de la seva experiència.
L’observació acurada dels gestos i del moviment permet accedir a dimensions del pensament i de l’estat emocional dels infants que sovint no es verbalitzen. El cos esdevé un llenguatge fonamental, especialment en les primeres etapes de la vida, però també al llarg de tota la infància. A través del cos, els infants expressen seguretat, interès, curiositat, resistència, entusiasme o incomoditat. Escoltar el cos implica reconèixer-lo com a font de coneixement i com a mitjà d’expressió imprescindible dins del procés educatiu.
Aquesta escolta corporal requereix una presència atenta per part de l’adult, capaç de llegir els moviments, les postures i les accions com a indicadors del pensament infantil. No es tracta d’interpretar de manera immediata o definitiva, sinó d’observar, formular hipòtesis i contrastar-les amb altres evidències. El cos parla, i l’escolta pedagògica consisteix a aprendre a interpretar aquest llenguatge amb sensibilitat i respecte.
El joc, especialment el joc espontani i simbòlic, constitueix una altra forma central de comunicació infantil. A través del joc, els infants exploren situacions, assumeixen rols, recreïn experiències viscudes i elaboren teories pròpies sobre les relacions, les normes socials i el funcionament del món. El joc és un espai privilegiat de pensament en acció, on els infants posen a prova idees, les transformen i les comparteixen amb els altres.
Si vols saber-ne més i ampliar els teus horitzons pedagògics, no et pots perdre la nostra formació sobre la metodologia de Reggio Emilia. La formació és homologada, sí! És una formació reconeguda pel Departament d'Educació, és online i asíncrona, per fer totalment al teu ritme!
Què aprendràs en aquest curs online de Reggio Emilia?
No t'ho perdis i apunta't al curs AQUÍ!
